Tornava cap a casa després d’un feixuc dia d’escola. Seia com era el nostre costum, en els seients finals de l’autobús que ens portava a casa. La distribució dels companys de poltrona, era variable. Aquella tarda, al meu costat tenia en Cesc i al darrera tenia la Carola i en Xavier.
Aquell matí havia estat engrescador, agreujat per l’absència de la professora de ciències socials: la Josefina, àlies la lianes (no era normal aquella cosa que s’amagava sota l’aixella!!!). Per aquest motiu, el nostre temps d’aprenentatge va ser canviat per una hora d’esbarjo desenfrenat.
El meu company de seient, amb l’ànim encara exaltat, ens va proposar un joc, que va denominar “Rambo”. Consistia, en esdevenir soldats de l’exercit dels bons. La nostra missió, era traspassar sans i estalvis, les línies enemigues sense ser vistos ni detectats.
Engrescats, veiérem com en Cesc s’esmunyí del seient, i començà a avançar amb els seus colzes, a través d’aquell terreny abrupte i ple de paranys. En breus moments, aparegué a les primeres files, sense que hagués estat interceptat per l’enemic ni ferit de consideració. La missió havia estat un èxit rotund!!!
El següent torn, era per en Xavier, i en acabat la Carola, de la qual, tot s’ha de dir, els tres n’estàvem enamorats.
Tots dos havien sortit victoriosos de les seves missions. Era el meu torn, la meva responsabilitat. Però, sense cap mena de disculpa, em vaig acovardir i vaig avortar la missió. Havia esdevingut un fracassat i, a ulls de la meva estimada Carola un ésser insignificant.
Ara, trenta anys més tard, romania assegut en el mateix seient, immers en pensaments de com la meva vida havia estat covarda en molts aspectes. Era un solter convençut, a la feina era el “nen” de les fotocòpies i cafès, i a casa la meva mare encara em feia el dinar i em donava un petó de bona nit.
Vaig tancar els ulls, vaig contar fins a tres i em vaig esmunyir del seient per realitzar la missió que se m’havia encomanat anys enrera. Avançava poc a poc, perquè el meu cos amb sobrepès es movia penosament pel terra i, la meva mobilitat era frenada per les cames dels passatgers que impedien el meu pas.
Un cop a primera fila, vaig esclatar de joia i de felicitat. Havia aconseguit realitzar la missió. Al fons de l’autobús m’imaginava en Cesc, en Xavi i la Carola saltant d’alegria i felicitant-me per tan lloable acte.
Entretant, l’autobús feia una parada brusca i al meu darrera pujava un urbà, manilles amb mà, que m’acusava d’escàndol públic dins un mitjà de transport públic. Certes dames, encara amb el color alçat a les galtes, es pensaven que els hi volia veure les parts més ben guardades del seu cos, hi havien avisat, pels seus telèfons mòbils a l’autoritat!!
Però jo, amb un somriure de bat a bat, sabia que per a bé, a partir d’ara: TOT SERIA DIFERENT.