El tren apareix a la meva estació, puntual com es costum. Bitllet en mà, estic preparat per emprendre el viatge de la meva vida.
La fricció entre les vies i el tren, origina una melodia que embolcalla els meus malmesos timpans, mentre el meu cos comença a balancejar en cada corba del meu trajecte.
Tanco els ulls, vull enèrgicament oblidar el meu passat.
Obro les pupil·les. Encara a la meva estació, miro el rellotge confús. Han passat dues hores des de que vaig començar a oblidar.
Ara sé que un no pot viure el present sense conviure amb el seu passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada