En Joan sortia de la feina, atrafegat com cada dia, sotmès en pensaments que l’abstreien de la realitat. Era el comportament generalitzat de la gent Barcelonina. Caminava sincrònicament sobre l’asfalt amb el cap cot, direcció a la seva cova d’aïllament. En uns minuts, a causa d’una humitat en la seva espatlla, es va adonar que plovia de valent.
El seu cap, analitzà amb un seguit de premisses unes quantes solucions, de les quals va triar la més barata, ecològica i potser per què tenia la parada de bus a dos peus de casa seva.
Es va aixoplugar a la marquesina, i va deixar que la solitud l’envaís en aquell espai. Va calcular mentalment el nombre de parades: cinc, equivalent a vint minuts de trajecte.
En observà una taca vermella en moviment, es preparà les monedes que li servirien pel trajecte.
Va pujar-hi, va fer un cop d’ull al compartiment, i al veure-ho totalment buit, va escatimar que l’opció més valenta era asseure’s a la meitat del vehicle, a la banda dreta.
El bus es va posar en marxa, i en Joan es va posar a observar els diferents paraigües que feien servir la gent, molt distints en forma dels que es feien servir vint anys enrera, però no havia canviat en la seva funció de protegir-nos de les inclemències del temps.
S’acostaven a la primera parada, però el bus va trencar el seu ritme de pas. En Joan va observa a través del vidre, com la gent no s’immutava i romanien assentats protegits per la marquesina. Aquest fet no li va estranyar, ja que feia molt de temps que no emprava el transport urbà.
Aquesta circumstància, es va repetir en les tres parades següents. En Joan va apartar la vista de la finestra, els nervis començaren aflorar i un estat angoixa se submergia dins del seu cap.
Es va aixecar, com si s’hagués cremat, i s’alçà ràpidament a prémer el botó de la pròxima parada. Però el conductor ni cas, només quedava una parada per arribar al seu destí. Així que enfurismat, en Joan, va atansar-se cap al xofer per expressar el seu malestar amb paraules majúscules.
Però per a sorpresa per a ell, tot insult era en va, aquell home no tenia cos sinó sols la imatge. Alhora que se n’adonà, en aquell breu instant de descobriments, que el bus era una figura rectangular que es movia.
En Joan vençut totalment per la por, es va asseure i va començar a pensar tot el que li havia succeït per intentar treure l’entrellat de tot aquell absurd. Mentalment només sorgien dues paraules i no en sortia d’allí: pluja i autobús. En acabat, cosa inevitable, va fer un repàs de tota la seva vida, dels moments bons i dolents, per si d’aquella no se’n sortia. I se n’adonà, encara que no ho volia sentir, que havia perdut el temps.
Però el vehicle es va aturar. En Joan no sabia el temps, que havia estat meditant, vuit, deu o potser onze hores; alhora una ona d’esperança el va fer posar-se en peus. Va anar cap al davant del vehicle corrents i va baixar cap a l’asfalt. Davant seu va veure el portal del seu pis i va entrar-hi sense mirar enrera, de sobte la foscor el va envair.
En el mateix instant a Praga, un nadó trencava a plors després d’un malson. Els seus pares el miraven i només li desitjaven que tot li anés bé en la seva nova vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada